Hola!
Avui comencem la setmana amb un poema de Kahlil Gibran. M’agrada tant que el tinc a la porta de la nevera.
Aprofito per agrair a la meva amiga Yolanda que me l’enviés, em consta que ella també el té present a l’educació dels seus fills, Sofía i Víctor.
P.D. La foto està feta al Parc d’Atraccions del Tibidabo de Barcelona
Els teus fills no són els teus fills
son fills i filles de la vida
desitjosa de sí mateixa.
No venen de tu, sinó a través de tu
i malgrat que estiguin en tu
no et pertanyen.
Pots donar-lis el teu amor,
però no els teus pensaments, doncs,
ells tenen els seus propis pensaments.
Pots abrigar els seus cossos,
però no les seves ànimes, perquè elles,
viuen a la casa del demà,
que no pots visitar
ni tan sols en somnis.
Pots esforçar-te en ser com ells,
però no procuris fer-los semblants a tu
perquè la vida no retrocedeix,
ni s’atura en l’ahir.
Tu ets l’arc del qual, els teus fills
com fletxes vives son llançats.
Deixa que la inclinació
a la teva mà d’arquer
sigui per la felicitat.
